Els utensilis esfèrics constituïxen l’element lúdic més repetit en tota mena de cultures independents i mútuament desconegudes. Així, els esquimals feien pilotes amb pell de foca, els indonesis amb fulles de palma i els asteques amb cautxú.
Al Mèxic precolombí, la variant del joc més ben documentada és aquella en què es colpejava la pilota d’hule, massissa però molt elàstica, amb el colze, el genoll o el maluc. Els maies construïren nombrosos tlachcos, trinquets, situats als centres cerimonials. Tret d’algun de dimensions extraordinàries com el de Chichén Itzá, generalment eren uns camps de 60 m de llarg per 7 m d’ample en forma de doble T. Als murs laterals, construïts verticals o en talús, solia haver, encastats, uns anells. Es treia des del fons de la canxa i sols es permetia un bot. El joc consistia a enviar la pilota al costat contrari, sempre passant la ratlla central. Es marcava un punt quan els contrincants, formats per parelles o trios, la tocaven amb les mans, no superaven la ratlla divisòria, no la podien restar, o bé pegava als marcadors laterals. Passar la pilota per dins d’eixos anells constituïa una marca extraordinària que podia posar fi a la partida.
El significat simbòlic del joc era la lluita entre contraris còsmics que feia possible l’existència. A vegades la pugna entre el sol i la lluna, o siga, la llum i l’obscuritat. En altres ocasions els déus de l’inframon, la mort i el mal, envers els déus celestes, que representaven la vida, la llum i el bé. El joc solia acompanyar-se de decapitacions, que tenien per objectiu afavorir la fertilitat.
Els conquistadors destruïren aquelles instal·lacions per creure que el seu sentit ritual podia perjudicar l’evangelització. D’altres pobles prehispànics jugaven a diverses modalitats de pilota per tal de moure el vent o afavorir la pluja.
Ara bé, si hem de buscar l’origen del joc de pilota practicat pels valencians, amb poques variacions, des de l’Edat Mitjana, ens haurem de cenyir a l’antiguitat clàssica grecoromana, fonament de la cultura occidental.
Segons l’explicació dels jocs de pilota que realitza Pollux en el seu Onomastikon, hi havia l’episkiros, també conegut pel joc dels efebs perquè els moviments violents que s’hi requerien només permetien practicar-lo a la joventut. El camp estava dividit per una ratlla central i a cada costat n’hi havia una altra que servia de límit.
Els jugadors de cada part llançaven la pilota des del punt que l’arreplegaven a l’aire cap al camp oposat, quan més lluny millor, perquè, si aconseguien que algun contrincant xafara la línia de fons, guanyaven el punt.
Una altra modalitat era la denominada feninde, que guardava similitud amb l’anterior si exceptuem que els límits hi eren variables i que els jugadors canviaven de posició en fer ratlla, és a dir, en parar a l’aire o al primer bot la pilota dels adversaris, segons la descripció que en realitza Becq de Fonguières.
Un fris de les muralles d’Atenes amb una antiguitat atribuïda de 600 anys a. de C., que hui es guarda al museu d’Àtica de la capital grega, dóna suport a la caracterització susdita. Els jugadors, tres en cada part, semblen adoptar postures i col·locacions similars a les que podem observar en el joc a llargues actual. Trauen, demanen, l’esperen de volea, giren el cap per a evitar ser colpejats i defenen la ratlla, com explicà gràficament Biktor Iñurria. Sembla, per tant, una execució molt semblant a la del joc a llargues que s’expandí per gran part del continent durant l’època medieval, però cal ser prudents perquè no tots els experts coincidixen. Segons José Guillén, feninde podia significar «joc d’enganys», perquè es tractava de desorientar els adversaris dient en veu alta el nom del que havia de rebre la pilota, però llançant-la a un lloc on li resultaria difícil empomar-la a l’aire, amb la qual cosa guanyaria el punt. Com veiem, són descripcions no sempre clares i de vegades contradictòries.
D’altres formes com l’apóraxis o joc de bot, en què es llançava la pilota amb força contra terra i s’arreplegava a l’altura de la mà, i guanyava el que repetia la jugada més vegades en el mateix temps; o la pilota urania, o pilota a l’aire, en què un dels jugadors la llançava fortament i els altres l’havien d’empomar quan baixava, no tenen tanta relació amb el joc actual dels valencians.
Els romans afegiren a eixes senzilles modalitats d’altres de pròpies, practicades per persones de totes les edats, des dels xiquets i jóvens fins als que ja havien entrat en la senectut; i de tota classe social, sense exceptuar aquelles de més alta representació, com Juli Cèsar, Marc Aureli, Cató, Mecenes o Escèvola, que, quan es trobava fatigat d’oir en la cort les qüestions de les gents, jugava «fort bé a la pilota», segons la traducció que l’any 1395 realitzà Antoni Canals dels Factorum ac dictorum memoriabilium de Valeri Màxim. A més, es jugava pertot arreu: places, carrers, al Camp de Mart i als gimnasos o a les termes, on hi havia unes instal·lacions adequades, denominades sphaeristeria. Hi sorgiren també grans jugadors com Ursus, que triomfà a les termes de Trajà, Agripa, Titus o Neró.
Virgili afirmava que els jocs de pilota es practicaven des de l’arribada dels troians a Roma, cosa que n’atorgava la paternitat als grecs, si bé, segons Herodot, l’inventor fou el rei Giges de Lídia, que en temps de penalitats per al seu poble ideà el joc per tal de distraure’l.
Plini ens deixà una classificació de quatre formes romanes de joc: trigonalis, paganica, follis i harpastum. La nomenclatura es referia tant al joc com al tipus de pilota emprada. La més menuda i dura, farcida de pèl, era la trigonalis. En eixa modalitat participaven tres jugadors que, disposats formant un triangle, es llançaven la pilota uns a altres sense parar-la i amb força i rapidesa perquè el receptor la fallara.
Un poc més gran era la paganica, amb plomes cobertes de llana i de pell. El joc consistia a llançar amb força la pilota, els uns als altres, que podia ser jugada a l’aire o al bot. S’entretenien també els xiquets i les joves, que, per a no fer-se mal, podien emprar una mena de raqueta. Per les seues peculiaritats, guarda alguna similitud amb el joc a llargues.
La follis era més grossa, talment com un baló. Era una simple pell, cosida i ben inflada. Per tant era un joc més suau i lent, apte per a qualsevol edat i sexe. Els joves preferien penjar-la i colpejar-la amb els punys.
L’harpastum es jugava amb una pilota més menuda que l’anterior, la qual podia ser colpejada amb les mans i també amb els peus. En un camp rectangular es dibuixaven dos línies, que havien de ser defeses per cada un dels dos grups enfrontats. El punt s’aconseguia en ultrapassar-les. Com era un esport en què la pilota corria per terra i els jugadors, àgils i forts, s’hi llançaven per apoderar-se’n, Marcial el qualificava sovint de joc polsegós. Algun tractadista ha volgut trobar-li alguna afinitat amb la modalitat del raspall actual. L’expansió posterior d’eixes formes de joc de pilota, bé empomant-la i llançant- la, o bé colpejant-la amb la palma de la mà; amb ratlles divisòries o sense, i habitualment amb equips acarats, o siga, en joc directe, es degué produir paral·lelament al procés de romanització dels territoris conquerits.
0 comentarios