El joc de pilota encara continuava sent un esbargiment reial. Diuen que a les acaballes del segle XVI, Felip III, que encara era príncep, visità Xàbia acompanyat pel marqués de Dénia, i, en el transcurs d’una partida de pilota en què participava, demanà al públic per una pilota incerta i ningú no hi gosà opinar, cohibits per la rellevància del personatge. Sols Antoni Banyuls, un criat del marqués, trencà el silenci: “Altesa, vós no teniu cap falta, però la pilota que heu jugat, sí”. I diu la llegenda que, impressionat per tan hàbil resposta, se l’endugué a la cort. En realitat devia ser un servent de confiança del marqués, que el posà al servici de l’hereu de la corona. Banyuls sabé guanyar-se la voluntat del seu nou senyor que, en pujar al tron, el mantingué al seu costat. Al cap dels anys tornà a la Xàbia nadiua, des d’on establí una interessant relació epistolar amb personatges de la cort als qui tractava amb gran familiaritat. En una d’aquelles missives, concretament en la dirigida al marqués de Dénia el 14 d’abril de 1651, afirma: “Los Reyes me han hecho honra de darme cavallerías y noblezas y varas reales, que me alcanzó su agüelo de S. E. por mi lealtat y mis servicios”. Una de les regalies que obtingué guarda relació precisament en l’ocasió en què conegué el futur rei. Es tractava de la facultat d’aprofitar-se dels beneficis que generaven alguns jocs, entre els quals es trobava el joc de pilota als trinquets de la ciutat de València. Felip III li la concedí per reial privilegi signat a l’Escorial el 6 d’agost de 1616. Ell la vengué a l’Hospital de València per 1.659 lliures el 30 de setembre de 1633.
No sabem si els guanys de Banyuls foren importants, perquè la gent persistia en el joc al carrer i especialment a la plaça de Penya-roges, que prengué el nom de la Pilota per l’ús que se’n feia fins a les darreries del segle XVIII en què, segons Orellana, els veïns “procuraron desviar de esse sitio lo que más que de diversión les servía de incomodidad”.
A vegades les partides que s’hi arreglaven causaven greus litigis, com el que originà Laudomio Mercader, fill del comte de Bunyol, que dissabte 27 de juny de 1615, a mitjan vesprada, va traure la pilota de vent des del taulell o botador, amb tan mala fortuna que entrà per la finestra de la casa d’en Pau de Sanoguera i colpejà el rostre de n’Antoni Bellvís, que hi era jugant a les cartes. Com diu el dietari de Joan Porcar, “li pegà en lo ull dret y li féu eixir molta sanch de aquell y ab gran perill de perdrel y li buidà lo ull”. I n’acabava la crònica amb una invocació, pensant en les probables conseqüències: “Déu mos lliure de desastre”.
A la plaça hi havia un dau que figura com a fita en escriptures de propietat. Un altre dietarista, Joaquim Aierdi, reporta que l’1 de juny de 1679, dia de Corpus, una dona aragonesa d’uns 50 anys, que, segons deien, estava esperitada, “entrà en la casa que està el dau de jugar a la pilota, en la plaça de la Penarrocha, que és de don Melchior Sisternes”, es llevà la mantellina i el vel que duia i es llançà a un pou que hi havia, on s’ofegà.
Aquesta plaça, avui denominada de Marià Benlliure, encara és recordada per les persones d’edat com plaça de la Pilota.
Però no sols s’hi jugava a la capital, sinó per tot el regne. A principi de novembre de 1609, segons conta Gaspar Escolano, es trobava el mestre de camp Sancho de Luna a Benissa presenciant una partida de pilota, quan es presentà el rector del poble per dir-li, davant de capitans i soldats, que, si no mentia un pronòstic que s’havia imprés a València, els moros patirien una gran derrota a mans dels cristians el dia 4 de novembre. Es tractava dels moriscos revoltats de la Vall de Laguar, que foren tan cruelment represaliats. A conseqüència d’aquesta notícia molts valencians volgueren seguir-lo cap a Murla, on s’havia de lliurar la batalla.
I el 2 d’agost de 1618 el duc de Gandia, Carles Francesc de Borja, envià unes instruccions generals als seus batles en les quals s’inclou la prohibició de jugar a pilota els dies faeners i mentre es poguera treballar al camp “tanto por lo que dexan de trabajar como per el mal exemplo que se da”. Ell i la seua família, en canvi, no hi tenien cap impediment. El mes d’agost de 1636, el seu successor al ducat, Francesc Dídac Pasqual de Borja, després virrei de València, mentre descansava d’una partida de pilota enfront de la casa del comte d’Anna, va veure Pere Vidal, un llaurador d’Ador, que evidentment vulnerava la pena de desterrament per tres anys que li havien imposat poc abans per dur una escopeta. La seua denúncia li degué reportar que li fóra doblada la condemna.
Però si no podien jugar els camperols, sí que ho podien fer els bandits que, a l’igual que els senyors, tenien temps i diners.
Així, com conta Aierdi, els sospitosos d’haver assassinat un moliner el 22 d’agost de 1667 hi cercaren la coartada: “Induhiren testimonis falsos, de Llíria, que diguesen que dos dies avans estaven en Llíria, jugant a pilota”.
Vicent Escartí aporta també un document de 1678 on s’exposa que en un carrer de Mira-rosa, llogaret de la Marina, “fonch vista jugar a pilota una quadrilla de més de vint hòmens, que portaven tots charpes y, en aquelles, caravines y pistoles, ab ses escopetes llargues, en forma y trache de bandolers”.
0 comentarios