EL JOC DE PILOTA AL REGNE DE VALÈNCIA EN LA BAIXA EDAT MITJANA 

El que hui denominem joc de pilota valenciana enfonsa les arrels en l’antiguitat grecorromana i acabà expandint-se per gran part del continent. Durant l’edat mitjana adquirí un gran auge, especialment a França, on es denominava jeu de paume. Actualment encara es practiquen variants de l’antic joc a llargues en algunes regions europees com a vestigi d’un passat de plenitud, entre les quals destaca la nostra terra per l’ús secular que n’ha fet i per la plena identificació actual, que ens du a considerar-nos dignes
dipositaris d’un patrimoni cultural que tenim l’obligació de
preservar i divulgar. 

La primera citació coneguda d’un autor valencià és el consell que Arnau de Vilanova dirigeix al rei en el tractat Regiment de sanitat a Jaume II, escrit l’any 1305, sobre l’exercici que considera més convenient per a la seua persona. Aquest metge de reis i papes hi considerava que era menyspreament del seu estament la pràctica del joc de pilota o la lluita. 

No se sap si el rei li va fer cas, però sí que per aquell mateix temps ja existia a Alcoi la placeta del Jugador de Pilota, amb el significat de lloc on hom juga. Segons afirma Sanchis Llorens, a conseqüència de l’atac a la ciutat per Al-Azrach l’any 1276, alçaren en les primeres dècades del segle una muralla en forma d’arc que, a la part que requeia al raval, formava tres placetes. Una d’elles és la susdita. 

Aquesta dada permet suposar que el joc de pilota anà avançant cap al sud paral·lelament a la conquista. Per exemple, a la cort gandiana del duc reial Alfons el Vell, el joc de pilota era un dels entreteniments preferits del seu fill Pere de Villena i dels seus néts, segons indiquen petites despeses realitzades els anys 1379 i 1380. I la seua pràctica esdevingué tan general que abans de finalitzar el segle XIV ja es produí a València una coneguda prohibició, la primera d’una llarga sèrie que es repetí continuadament al llarg dels temps per les ciutats i les viles valencianes amb un èxit relativament escàs. 

El 14 de juny de 1391 els justícies i els jurats de la ciutat de València manaven publicar una severa crida en què prohibien el joc de pilota arrutladissa dins els murs de la ciutat als majors de 10 anys per causa de les blasfèmies i injúries de paraula i de fet que hi sofrien “les gents anants e stants”. La pena per als contraventors era de vint morabatins d’or. Si no la podien satisfer, serien tancats a la presó i correrien tota la ciutat amb assot “sens tota gracia e remey”. La sanció no podia tenir remissió ni composició i, si el justícia civil es mostrava negligent en l’aplicació, es podia cobrar “la penyora pecuniària” dels seus béns particulars. Un terç de la multa seria per al rei, un altre per a les obres de “murs e valls” i el restant, per a l’acusador, que podia ser qualsevol que prestara jurament davant un justícia amb la seguretat que no seria delatat.

Però l’anunci tingué una resposta ràpida i inesperada. Una colla d’hòmens de paratge, o siga individus que gaudien d’un cert grau de noblesa i de determinades exempcions tributàries, s’avalotaren. Arrancaren les clavilles d’una carnisseria situada en un carrer molt concorregut i jugaren a la xoca, o siga, al canonet, amb els turmells dels vianants, i amenaçaren de persistir–hi a garronades, és a dir, a puntellons, o bé amb pedres. 

Aquella mateixa nit feren sonar el seny per tal de convocar-se i cavalcaren en una mula un jove nu a qui passejaren per la ciutat mentre el fuetejaven tot dient: “aquest és aquell qui ha jugat a pilota e, com no puxa pagar la pena, ha sentència que sia açotat”. A continuació es dedicaren a fer cudolets sagnants, o siga a vituperar amb veus contrafetes els membres del consell, als qui titllaven de gelosos i cornuts, i les seues esposes.

A l’endemà el procurador fiscal acusava els revoltats dels delictes d’usurpació de jurisdicció, per pegar al fadrí, i de difamació, però molts hòmens de paratge protestaren la mesura. El caire que adoptaven els esdeveniments forçà el consell a escriure una espaventada missiva a la cort reial en què comunicaven els fets, tot recordant les “viltats e mals” que provocava el joc prohibit i les blasfèmies i els enuigs que sofrien els vianants per causa que “era vengut en tant, que molts ne fahien offici, e tots carrers e tots dies e hores los eren bons a tal joch”; i asseverant que “tot hom vol anar a regna solta, que no paren Déu ne rey ne officials seus”. Hi demanaven una presta i rigorosa justícia per als rebels a les bones ordinacions; i el càstig que els pretenien aplicar era l’expulsió de la ciutat. 

Per tal de solucionar el conflicte es creà una brigada armada que impedira les reincidències. Alguns dels revoltats foren empresonats i d’altres fugiren de la ciutat. Finalment honorables cavallers sol·licitaren clemència per als esgarriats tot argüint que molts d’ells eren jóvens que encara no tenien l’enteniment complit i que la correcció hi devia ser més admonitòria que penal. El prec de persones tan destacades ajudà que les aigües es calmaren i que a poc a poc s’oblidara la qüestió. 

Ara bé la interdicció no aconseguí el que pretenia i periòdicament els pregoners, amb trompeta i tabal, seguiren comminant els jugadors, senyal manifest que la pràctica que volien eliminar no minvava. Com diu Narbona Vizcaíno, el 26 d’agost de 1412 el trompeta públic Ramon Artús en pregonà un altre de semblant. I el 28 d’abril de 1422 hi insistien, bastant exageradament, “per esquivar e tolre de tot scandels e perills de persones e de béns que porien fàcilment enseguir en la dita ciutat nafres e morts”. Pocs dies després, el risc s’acomplia. Teresa, viuda de Joan Toro, denunciava Miquel de Senys i el seu esclau perquè, jugant, li havien pegat “un colp de pilota en l’uyl dret” per causa del qual li havia eixit molta sang i el tenia “en un punt de perdre”. 

Les circumstàncies es repetien en cada ciutat del Regne i les prevencions que s’hi adoptaren foren similars, així com els exigus resultats que n’obtingueren. Per exemple l’honorable consell de la vila de Castelló “per bé, profit e utilitat de la cosa pública, com sie vist per speriència que es maestra de les coses que·l joch de pilota és fort dapnós als vehins e habitadors de dita vila”, per tal de preservar-los “dels dits dapnatges e de scàndells e perills” hi prohibia jugar no sols al nucli urbà, sinó també al terme, fóra de manera manifesta o amagada. A Gandia, el duc Alfons el Jove dictà una provisió en el mateix sentit: “que dins los murs de la dita vila ne en la Vilanova nul hom de quasevol estament e condisió sia no gos o presumexca jugar a ningun joch de pilota”. 

Sant Vicent Ferrer, en canvi, era més tolerant amb un joc que, a principis del segle XV, ja s’havia generalitzat en terres valencianes. El nostre taumaturg el contraposava als jocs de daus, prohibits per l’església, i estranyament no esmentava les flastomies que s’hi podien proferir perquè, sens dubte, no les hi considerava inherents. És per això que en consentia la pràctica, juntament amb la d’altres com el palet, el dard i la ballesta, ja que les habilitats que s’hi aprenien eren útils per a “exercir armes a deffensió de la cosa pública”. 

 

La profusió del joc de pilota es va veure reflectida, així mateix, en textos del segle d’or de les lletres valencianes. Per exemple, el protagonista de la novel·la cavalleresca anònima Curial e Güelfa, el dia que no s’entrenava per a combatre a cavall, “jugava pilota davant lo palau” i era per la seua enamorada “contínuament mirat e vist”. 

Jaume Gassull, representant de l’Escola Satírica Valenciana, aprofitava les alternatives d’una partida per tal d’il·lustrar metafòricament, en Lo somni de Joan Joan, l’animat debat femení sobre qui eren més mereixedors de l’amor, els jóvens o els vells. L’abadessa sor Isabel de Villena, en la Vita Christi, narra els vituperis que sofrí Jesús durant la passió quan, ferit i nu, intentava recuperar la seua vestimenta mentre “aquells rapaços e gentegaça” li la prenien “e feyen ne una pilota” que llançaven tant lluny com podien. I fins i tot el deport preferit dels valencians de l’època prompte trobà traslació gastronòmica en les delicioses pilotes, com veiem en el plat denominat “bones toronges de Xàtiva” inclòs en el Llibre del coch de mestre Robert de Nola. 

El joc de pilota era també el preferit de la noblesa. A l’agost de 1493 Joan de Borja, segon duc de Gandia i fill del papa Alexandre VI, deixa Roma i es trasllada a Barcelona per esposar-se amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic, que havia estat promesa del seu difunt germà Pere Lluís. Venia carregat d’objectes preciosos i riques teles, com reflecteix el minuciós inventari que s’hi realitzà, on figura un perfumador redó “com a pilota de vent”. 

Entre els consells que Roderic de Borja adreçà al seu fill, que sols comptava disset anys, hi havia que fóra sobri i auster, que no jugara a daus, que no eixira de nit, ni anara amb dones, i que menjara i dormira sempre que poguera amb la duquessa, amb qui urgia que completara el que el seu germà havia deixat pendent. Però, segons les notícies que enviaren a Roma els hòmens de confiança del pontífex, sembla que el duc Joan feia tot just el contrari, a més d’anar a matar cans i gats per la nit, cosa que li reportà dures reprensions paternes. 

Per tal de tranquil·litzar el successor de sant Pere, Joan Artés, criat del duc, li escrivia una lletra el 19 de novembre, ja des de València, en què li feia saber que el seu fill, “fatiguat de jugar a pilota ab lo il·lustríssimo senyor príncep, y de anar a caça”, es limitava a fer un breu passeig després de sopar.